Aquest 12M s’obren les urnes per a un nou cicle polític al Parlament de Catalunya i, amb
això, els partits han començat, un cop més, amb les seves respectives campanyes
electorals. Fanals, marquesines i tanques publicitàries es vesteixen de gala, i les nostres
bústies s’omplen de sobres amb promeses que ens asseguren que el canvi, el vertader
canvi, per fi, està a punt d’arribar: només falta el teu vot.
La farsa que suposa el circ electoral de la qual se serveix la democràcia
representativa per a mantenir el poder de l’elit política, està curosament
dissenyada per a ser alienant i perpetuar la sensació d’indefensió i, amb això,
promoure la inacció, la passivitat i la dependència a l’Estat i les seves institucions, fent-nos
oblidar el nostre potencial col·lectiu emancipador, la nostra capacitat per a
autoorganitzar-nos i per a decidir i actuar sobre les nostres pròpies vides.
Estratègies que generen culpa, desesperança i urgència, entre altres, són utilitzades
sistemàticament per l’esquerra per a cridar al vot d’aquelles que, lluny de sentir-se
fidelment representades, sucumbiran davant la desmoralització d’un panorama i un
discurs desmobilitzant: mentre l’extrema dreta avança i amenaça de posar-se al
capdavant amb la intenció de revertir anys de triomfs assolits gràcies al poder
popular, els partits d’esquerres pretenen constituir-se com la imperfecta però
única alternativa possible.
D’aquesta manera, instrumentalitzen una vegada més el patiment de les oprimides,
encoratjant al vot útil, el vot al partit “menys perillós”, jugant amb la nostra por i utilitzant
com a moneda de canvi aquelles més vulnerabilitzades, per a després oblidar-les un cop
hagin assolit el poder, concentrat en mans d’uns pocs polítics.
Ens exigeixen, de la forma més paternalista i hipòcrita possible, una coherència alineada
amb el nostre desig d’una altra societat, i ens manipulen a través de la culpa, acusantnos d’entorpir el canvi social quan decidim assenyalar el frau que suposa la via electoral, les promeses de la qual són grans sobre la tarima, però es converteixen en paper mullat després de la campanya, cicle rere cicle.
Ens conviden a votar amb el menor dany possible, guardant l’esperança que les seves
reformes —que no només són insignificants i ridículament insuficients, sinó que poden
fer-se i desfer-se a cop de bolígraf—, seran la fi del nostre patiment i el de les nostres
companyes. El producte de la decisió d’un sol dia que durant anys suposarà tota la
capacitat de decisió d’una comunitat sencera, ens fa participants democràtiques
de la nostra pròpia opressió.
Una decisió que, a més, no és ni interseccional, ni accessible, ni solidària, ni té memòria
històrica. Perquè, com es quantifica el dany d’aquelles violències que no es
visibilitzen, quan és l’hegemonia qui té el control de decidir allò que és o no és
notícia, que domina l’opinió pública, escampant notícies falses i ocultant dades i
informació, provocant en nosaltres la incapacitat per a imaginar mons millors?
Com es quantifiquen aquelles violències que no ens travessen en primera persona, o
que passen en territoris que ens resulten geogràficament més llunyans, però que seran
afectats per les nostres decisions sense poder ser partícips d’elles? O aquelles violències
sobre les quals s’ha construït històricament la nostra cultura colonitzadora, el fruit de la
qual és el privilegi que ostentem avui dia? O aquelles violències actuals que la classe
política intenta amagar sota la catifa per a protegir la seva posició al cim del
privilegi cisheteropatriarcal, blanc i europeu, amb la finalitat que continuem
alimentant la màquina del capital: la seva cobdícia sense límits?
Com podem creure en unes eleccions en les quals un dels partits que podem escollir
lliurement és el partit feixista Aliança Catalana, obertament racista, masclista i neoliberal?
Unes eleccions on els partits hegemònics mantenen un silenci còmplice davant
del genocidi que l’Estat d’Israel està perpetuant contra el poble palestí, en comptes de posicionar-se fermament a favor de tallar relacions amb ell? On aquests mateixos
partits varen negociar la posada en marxa dels Jocs Olímpics d’Hivern 2030, amb les
greus conseqüències que tindria pel Pirineu a nivell ecològic, el Hard Rock a Tarragona,
convertint les nostres terres en una versió de Las Vegas, i el Quart Cinturó, que
destrossaria els espais agrícoles del nostre territori? On cap proposa mesures lògiques
davant la sequera, les conseqüències de les quals són imminents, o posicions clares
en contra del turisme i la gentrificació, que devasta les nostres ciutats i barris, ni de la
posada en marxa de qualsevol altre tipus de necropolítica mentre aquesta suposi un
negoci que ompli les seves arques?
Així, el vot únicament esdevé la legitimació del seu domini, per a poder continuar perpetuant un sistema autoritari construït històricament sobre el poder colonial, l’espoli i l’extractivisme, i el control, disciplinament i explotació dels cossos i ments per motius de classe, raça, gènere, espècie, etc., per a posar-los al servei del capital, on els rics i poderosos s’enriqueixen cada dia més a costa de la nostra misèria i esclavitud mentre ens porten directes al col·lapse.
I és que la pràctica del vot, en aquest sistema autoritari per al qual escollirem
democràticament representants per a parlar per nosaltres, no és una altra cosa
que escollir l’amo que ens sotmetrà, i les cadenes que ens subjectaran durant el
pròxim cicle polític.
És per això que, en vigília electoral, des de Batzac et convidem a repensar de forma
conscient i activa com vols que sigui la teva participació en les eleccions al Parlament de
Catalunya aquest 12M i que, tant de bo, facis el que facis i decideixis el que decideixis,
no sigui una elecció sota la influència de la mentida i la coacció, sinó fruit d’una profunda
reflexió política i ètica.
No oblidis que, la vertadera lluita contra la dominació, la lluita per l’alliberació de
totes les formes de vida oprimides, no és aquella que es disputa cada X anys dins d’una urna, sinó aquella que lliurem i practiquem cada dia als carrers colze a colze amb les nostres companyes.
No oblidis que només utilitzant les nostres pròpies eines, com l’autogestió,
l’autoorganització, l’ajuda mútua i l’acció directa sense intermediaris, i no les eines de l’amo, estarem més a prop de construir el món que portem dins dels nostres cors.