Vés al contingut

Recuperem el temps que ens han pres

  • Destacats

Cap a la jornada laboral de 30h sense reducció salarial

Ens estan robant el temps

Quantes hores al llarg del dia dediquem a treballar? Quantes hores dediquem a “viure”, a fer allò que ens agrada? Sota el sistema en el que vivim treballar és quelcom que fem per obligació, una esclavitud. Treballar és dedicar el teu temps a fer allò que una altra persona t’ordeni. És quelcom que ens veiem obligades a fer perquè unes poques persones acaparen la propietat dels mitjans de vida (la terra, les vivendes, les eines de producció…) i a la resta s’ens obliga a treballar per a mantenir-les. Nosaltres, la classe treballadora, destinem la major part de la nostra vida a produïr tot allò que la classe explotadora consumeix. Ens roben el nostre temps, ens roben la nostra vida.

Conèixer el passat

Però no sempre ha estat així. Durant la major part de la història humana no hem treballat tantes hores com en els darrers 2 segles. Des de la Revolució Industrial s’ha viscut una intensificació de l’horari laboral, arribant fins les 70 hores setmanals durant el segle XIX. És per això que una part fonamental de les reivindicacions de la classe treballadora ha anat al voltant del dret a treballar menys hores. Com a exemple, la data de l’1 de maig commemora la Revolta de Haymarket, el 1886, on la classe treballadora exigia una jornada laboral de com a màxim 8h i que acabaria amb 6 treballadors anarquistes executats. Per altra banda, aquest any es commemoren els 100 anys de la Vaga de la Canadenca, una vaga general indefinida liderada pel sindicat anarquista CNT, que va paralitzar tota l’economia fins que es va aconseguir la implantació de la jornada màxima de 8h.

Comprendre el passat

100 anys després sembla que no hem avançat, més aviat retrocedim. Drets laborals i socials mínims com la jornada màxima de 8h estan totalment en entredit. Durant les darreres decàdes estem vivint una ofensiva neoliberal,  intensificada durant la malanomenada crisi, que reforma rere reforma ha anat eliminant els drets assolits.

El desenvolupament tecnològic fa que per produïr allò que necessitem siguin necessàries menys persones i temps de dedicació. Es podria pensar que això portaria a una reducció del temps que totes destinem a treballar, però no ha estat així. Per un costat una massa cada cop més gran de gent es veu abocada a l’atur (tant permanent com intermitent), mentre que per l’altra, la gent que  treballa ho fa durant més hores. La paradoxa és que les persones que no tenen feina tenen temps, però no mitjans per subsistir dignament; i les que tenen feina poden sobreviure, però no tenen  temps per a gaudir. Ens trobem en un context de feines precàries, inestables i quasi sempre amb hores extres (mal remunerades en el millor del casos).

En el cas de les persones joves la situació  és encara pitjor, gairebé el 100% dels contractes que ens fan (si és que ens el fan) són temporals; i la majoria són il·legals. Per no parlar de l’esclavitud que suposa treballar gratis en els contractes de pràctiques. La joventut vivim en una precarietat massificada, el nostre dia a dia laboral passa per treballs d’hosteleria, Empreses de Treball Temporal i llargues temporades d’atur. Davant d’aquesta situació moltes escolleixen marxar fora en un exili econòmic.

I no podem oblidar l’especial explotació que es viu en el cas de les dones, amb l’escletxa salarial que fa que cobrem menys pel simple fet de ser dones i els abusos que patim a la feina. Però la nostra jornada no s’acaba quan sortim de treballar, ja que quan arribem a casa a la majoria de nosaltres ens tocarà fer totes aquelles tasques de cures no remunerades que constitueixen la nostra doble jornada laboral.

També moltes de nosaltres vivim una opressió afegida, la de ser persones migrants o racialitzades. El racisme social i institucional ens condemna a una major explotació laboral, a condicions de treball més dures, amb menys seguretat i sous indignes.

Conquerir el futur

Davant de tot això la classe treballadora hem de respondre, no sols defensant els drets guanyats per les generacions anteriors, sinó exigint més. Com pot ser que amb la tecnologia actual  haguem de defensar que es respecti la jornada laboral de 8h? Cal anar més enllà, s’ha de repartir el treball entre totes i treballar menys hores. Treballar no hauria de ser esclavitud. Hauria de ser  quelcom integrat dins de la vida. Produïr les coses que la societat necessita, cuidar de la resta, ajudar-nos, no hauria de ser concebut com una esclavitud, sinó com una part més de la vida.

Aspirem a una societat on els mitjans de producció estiguin en mans de la classe treballadora, on tot sigui de tothom, on totes treballem menys i ho poguem fer d’una altra forma, abolint el treball assalariat i l’explotació, on els recursos es reparteixin segons les necessitats.

Però sabem que per arribar-hi el camí és llarg. En el curt termini ens hem d’organitzar amb les nostres companyes de feina i reforçar les estructures sindicals anarquistes i revolucionàries per tal d’enfrontar-nos a qui ens explota. Lluitem per reduïr la jornada laboral sense reducció del salari, per millorar les condicions de feina, per aconseguir que es respecti la legalitat dels contractes  laborals… Són lluites parcials, però necessàries per avançar. Paral·lelament, hem de teixir xarxes d’economia alternativa, que ens permetin crear una infraestructura que sostingui les nostres  lluites i que desmercantilitzi les relacions socials.

Cal passar a l’ofensiva, que cada lloc de treball sigui una trinxera contra l’explotació.
Lluitem per recuperar el nostre temps!

Twitter
Telegram
Facebook
Reddit
Pinterest

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *